No vull parlar-te de flors ni de cap
vers en concret, malgrat haver estat
parit amb una rosa -talment tu,
arrelada en la sang.
Si de cas, l’ompliria de tendresa,
de imatges de la teva orografia
voltant-me els corriols de la memòria.
Parlem-n’he doncs tu i jo, junts, dolçament,
de l’enfilall de síl.labes comptades
pessigollant-te els ulls:
Poema, pell de paper pigallada
de lletres i quimeres, blanca i nua.
Carícia vestida de paraula.
Mirall cercant la imatge en qui l’escolta. Tu.
És també el magatzem on s’hi amunteguen
esborranys d’un mateix, aquells projectes
d’home que, no saps gaire bé el perquè,
no has arribat mai a ser plenament.
Bé, i em preguntaràs per les raons
de tanta xerrameca a mig camí
entre el pur desgavell i la metáfora.
Sincerament, no trobo cap resposta
persuasiva, més que l’argument
-cert, malgrat tot- de saberme abocat
en el balcó on tu ets els verds i els blaus de l’aire.