tèbia del plor negada als meus sentits glaçats

Carles Riba

Jeiem plegats damunt els tombants de la tarda,
ella i jo, solituds d’una mateixa pols.
Ombrívola, m’esmuny dins dels seus corriols.
Clara i nua m’envolta; sóc lluny de la basarda.

No ens habita altra joc que el silenci agredolç
i l’esglai de la fosca saltant l’última barda.
Vida i mort esdevenen vibració de guimbarda
quan l’esplín ens empara i restem nus i sols.

T’enyoro, tendra amiga, quan no et trobo dins meu
i del pensament fuig la llum dels teus guarismes;
companya de sangs órfenes, incerteses i oblits.

Ensems hem vist la mort i el cansament de déu.
Encara ens queda un prec, omplim-nos els abismes.
S’ens glaça la tendresa entre els gebres dels dits.

Ricard Monforte 1105

a Di